 |
| Georgina Sas Sanuy |
Anar a Revoltes artístiques
Diuen que aquesta edició d’ARCO ha marcat el principi d’una nova dècada; d’una banda la nova direcció de Carlos Urroz (Madrid, 1966) que ja hi havia treballat com a director adjunt devora Rosina Gómez-Baeza i de l’altra, el component comercial com a punt de trobada de tot un sector en el que interessa sobretot són les vendes, l’intercanvi d’obres, d’idees i d’informació.
Ha estat una edició especial d'Arco, sens dubte, no només per l'impacte de la greu crisi econòmica, sinó també per l'aniversari de xifra rodona (30 anys). En èpoques de crisi les fires concentren gran part de les vendes, ja que tant els col·leccionistes particulars com les institucions s'esperen a comprar-hi. Els galeristes valoren que se centri a atreure col·leccionistes internacionals i a augmentar la qualitat de l’oferta. En general es respirava una alegria pel volum de negoci, les galeries mallorquines (Maior, Pelaires, Horrach-Moyà i Xavier Fiol) animades per l’èxit. Per primera vegada, a més, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma i la Fundació Pilar i Joan Miró han pogut mostrar les seves publicacions devora les del MUSAC, el CGAC o el cacmálaga.
Aquest 2011 el país convidat a estat Rússia per tres motius: l’art rus és molt desconegut a Espanya, l’economia russa és potent i és un mercat actiu, el que més ha pujat en cotització en els darrers i perquè és l’Any Dual Espanya-Rússia, amb un programa que compta amb més de 300 projectes i iniciatives en l’àmbit de l’art, l’economia, l’empresa, la ciència i l’educació. Un exemple a destacar és el de la col.laboració de les dues grans pinacoteques Prado-Hermitage amb exposicions d’anada i tornada, o el Museo Thyssen-Bornemisza, que a través d’una instal.lació mostra durant un mes la seva col.lecció d’obres de les Avantguardes Russes a les sales 42 i 43 (Chagall, Larionov, Goncharova, Stepanova, Popova, Kliun, Lissitzky o Kandinsky).
A Arco 2011 reducció del nombre de galeries, dimensions i algunes activitats paral.leles; s'han suprimit els programes comissariats de performances, l'Expanded Box, dedicat a l'art electrònica, i el cinema Loop de videoart, que segons Urroz, “consumien recursos d'espai, temps i diners”. Encertada decisió.
Però no us vull parlar d’Arco sense esmentar l’oferta completa amb la que es crea una dinàmica d’activitats paral.leles i de sociabilitat que la fan força atractiva: Art Madrid, que en la seva 6a edició va oferir un espai per moltes altres galeries a nivell internacional i més presència mallorquina (Joan Guaita, Gabriel Vanrell, Joan Oliver Maneu i Joan Melià) al Pabellón de Cristal de La Casa de Campo. Tot i les dificultats d’accessibilitat al recinte, va valer la pena visitar-la i ampliar la mirada.
JustMad ha celebrat la seva 2a edició al carrer Velázquez estrenant diverses iniciatives molt interessants com el MetroSound (intervencions sonores al Metro) i JustMadDesign que em recorda el celebrat Casa Decor que va començar a Madrid el 1992 a la seu d’un antic convent al carrer General Oraa, també al barri de Salamanca i que vaig tenir la sort de seguir unes quantes edicions a Barcelona.
Un edifici de quatre plantes acollia doncs aquest altra fira, amb peces repartides per tots els seus racons, amb un total de 50 galeries i amb un component experimental, per emocionar-se i per adonar-se’n que el consum de l’art es pot realitzar des d’altres espais diferents als habituals. Prenem nota. La presència mallorquina: Addaya Centre d’Art Contemporani i La Caja Blanca. Una fira, la de JustMad, per a l’experimentació i que a la llarga s’hauria de consolidar, és la manera d’apropar l’art als nostres dies.
Arco, no ho perdem de vista, és una fira d’art contemporani i és evident que el seu esforç no reflexa tant una determinada situació productiva com una creació de mercat. Hem de tenir en compte que el col.leccionisme al nostre país és una realitat recent, per poder equiparar-se a altes països faria falta que el govern eduqués, fomentés i reformés lleis que l’afavorissin, deixant de banda discursos demagògics. Per comparar-se amb fires com la de Basilea es necessita un entorn social cultivat i sensible, i aquí malauradament no existeix. La cultura continua sent l’esquer electoral que s’abandona en tocar el poder o la propaganda hipòcrita i falsa de projecció exterior. Calen canvis.
Ha estat una edició especial d'Arco, sens dubte, no només per l'impacte de la greu crisi econòmica, sinó també per l'aniversari de xifra rodona (30 anys). En èpoques de crisi les fires concentren gran part de les vendes, ja que tant els col·leccionistes particulars com les institucions s'esperen a comprar-hi. Els galeristes valoren que se centri a atreure col·leccionistes internacionals i a augmentar la qualitat de l’oferta. En general es respirava una alegria pel volum de negoci, les galeries mallorquines (Maior, Pelaires, Horrach-Moyà i Xavier Fiol) animades per l’èxit. Per primera vegada, a més, Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma i la Fundació Pilar i Joan Miró han pogut mostrar les seves publicacions devora les del MUSAC, el CGAC o el cacmálaga.
Aquest 2011 el país convidat a estat Rússia per tres motius: l’art rus és molt desconegut a Espanya, l’economia russa és potent i és un mercat actiu, el que més ha pujat en cotització en els darrers i perquè és l’Any Dual Espanya-Rússia, amb un programa que compta amb més de 300 projectes i iniciatives en l’àmbit de l’art, l’economia, l’empresa, la ciència i l’educació. Un exemple a destacar és el de la col.laboració de les dues grans pinacoteques Prado-Hermitage amb exposicions d’anada i tornada, o el Museo Thyssen-Bornemisza, que a través d’una instal.lació mostra durant un mes la seva col.lecció d’obres de les Avantguardes Russes a les sales 42 i 43 (Chagall, Larionov, Goncharova, Stepanova, Popova, Kliun, Lissitzky o Kandinsky).
A Arco 2011 reducció del nombre de galeries, dimensions i algunes activitats paral.leles; s'han suprimit els programes comissariats de performances, l'Expanded Box, dedicat a l'art electrònica, i el cinema Loop de videoart, que segons Urroz, “consumien recursos d'espai, temps i diners”. Encertada decisió.
Però no us vull parlar d’Arco sense esmentar l’oferta completa amb la que es crea una dinàmica d’activitats paral.leles i de sociabilitat que la fan força atractiva: Art Madrid, que en la seva 6a edició va oferir un espai per moltes altres galeries a nivell internacional i més presència mallorquina (Joan Guaita, Gabriel Vanrell, Joan Oliver Maneu i Joan Melià) al Pabellón de Cristal de La Casa de Campo. Tot i les dificultats d’accessibilitat al recinte, va valer la pena visitar-la i ampliar la mirada.
JustMad ha celebrat la seva 2a edició al carrer Velázquez estrenant diverses iniciatives molt interessants com el MetroSound (intervencions sonores al Metro) i JustMadDesign que em recorda el celebrat Casa Decor que va començar a Madrid el 1992 a la seu d’un antic convent al carrer General Oraa, també al barri de Salamanca i que vaig tenir la sort de seguir unes quantes edicions a Barcelona.
Un edifici de quatre plantes acollia doncs aquest altra fira, amb peces repartides per tots els seus racons, amb un total de 50 galeries i amb un component experimental, per emocionar-se i per adonar-se’n que el consum de l’art es pot realitzar des d’altres espais diferents als habituals. Prenem nota. La presència mallorquina: Addaya Centre d’Art Contemporani i La Caja Blanca. Una fira, la de JustMad, per a l’experimentació i que a la llarga s’hauria de consolidar, és la manera d’apropar l’art als nostres dies.
Arco, no ho perdem de vista, és una fira d’art contemporani i és evident que el seu esforç no reflexa tant una determinada situació productiva com una creació de mercat. Hem de tenir en compte que el col.leccionisme al nostre país és una realitat recent, per poder equiparar-se a altes països faria falta que el govern eduqués, fomentés i reformés lleis que l’afavorissin, deixant de banda discursos demagògics. Per comparar-se amb fires com la de Basilea es necessita un entorn social cultivat i sensible, i aquí malauradament no existeix. La cultura continua sent l’esquer electoral que s’abandona en tocar el poder o la propaganda hipòcrita i falsa de projecció exterior. Calen canvis.
