Si haguéssim escoltat les asseveracions que asseguren que el llenguatge de la pintura està exhaurit, fa molts anys, dècades, que no en trobaríem ni el rastre. El fet és que joves i no tan joves la practiquen des d'experiències ben distintes, a més que les principals fires d'art, com ara la recent de Mèxic, donen a la pintura un lloc protagonista entre l'oferta que s'hi exhibeix.
A Palma, aquests dies, coincideixen no poques mostres de la vigència de la pintura. Al marge de la gran exposició de Lawrence Carroll al Casal Solleric, a qui dedicarem un article especial la propera setmana per l'interès que reverteix, llancem una mirada sobre tres exposicions que transiten per tres camins pictòrics diferents tot i que no contraposats.
D'una banda, al mateix Casal Solleric fins al 23 de juny, tenim una mostra de la pintura immersa en una expressió multidisciplinària. És l'exposició de Jaume Orejuela (Pollença, 1981) que du el significatiu títol de "Total Resolution. 53.028 pinzellades de pintura acrílica". Fotografia, processos digitals, mapes i una instal·lació dels 40 km de fil llastrat per una bicicleta. Tot un recorregut pels paisatges viscuts i les geografies mítiques i imaginàries, el que ens ofereix Orejuela, però al cap i a la fi traduït a un llenguatge pictòric, amb clares referències a la pixelació de les imatges digitals, en més de cinquanta mil pinzellades. És la pintura no només integrada en altres llenguatges, la pintura vehiculant, sinó també la pintura que sorgeix d'un món eminentment digital.
La d'Astrid Colomar (Palma, 1970) transita uns camins pictòrics ben diferents. Són els de la pintura com a expressió de la introspecció de l'artista. En aquests moments, coincideixen dues exposicions de l'obra més o manco recent d'Astrid Colomar. A la galeria Joan Melià d'Alcúdia, fins a l'1 de juny s'exhibeix "Blau", uns espais infinits, plens de lluminositat, sense definició, que fa ja bastants anys que treballa l'artista, en una investigació sobre suports diversos. Mentre tant, a un dels espais de la galeria Kewenig, al carrer de Sant Gaietà de Palma, Astrid Colomar exposa fins al 30 d'abril, els alens de la pintura sobre fons negre i grisos. El gest és lleugeríssim, subtil, fins el punt de que gairebé només acarona el suport sobre el qual es mostra. L'artista, en aquests exercici clar d'introspecció, camina cap al punt en el qual es pot trobar a si mateixa però també camina amb la intenció de traspassar els límits propis, un bot cap al buit, cap al no-res per abraçar allò desconegut.
En canvi, el de Joan Cabrer (Palma, 1983) és l'exercici de la pintura com a llenguatge d'exteriorització. Amb el títol de "Reverberació", l'exposició que trobem a la galeria Ferran Cano del carrer de la Glòria de Palma fins al 6 de maig, mostra com l'artista cerca noves formes de representació en una mena de pinzellades o recorreguts pictòrics intrigants, moltes vegades xocants, per establir unes cartografies que són com un esclafit al mig del silenci o la solitud en la qual està immers el treball del pintor.
