Sacma
Sala per a l'Art i Cultura ManacorInauguració exposició
J O S E F I N A P I N O
P I N T U R A
Collages
2011 - 2012
INAUGURACIÓ DIA 8 DE NOVEMBRE A PARTIR DE LES 20:00 H
http://capdesmoro.org/josefinapino/
FESTA I MIGDIADA DELS FAUNES
Conten que fa un munt de temps, en un país molt llunyà, un home vell caminava a través d'una vall per anar a visitar el seu germà, que estava greument malalt i a qui feia anys que no veia, perquè s'havien barallat. De sobte es va trobar un riu ample i cabalós, amb aigües que baixaven a gran velocitat: aquell riu era impossible de travessar, i més per a un home tan feble i fràgil com ell. Va caminar i caminar per amunt i per avall de la llera del riu, però no va trobar cap pont ni cap pas per arribar a l'altra banda. Exhaust, es va asseure damunt una roca i va començar a lamentar-se: "Pobre de mi! Com ho faré ara? El meu germà està molt malalt i es morirà sense que jo l'hagi pogut veure i reconciliar-me amb ell". L'ancià murmurava plorinyant aquestes paraules, quan de sobte va aparèixer, com si sortís del no res, un nin amb una pilota. Li va preguntar: "què et passa, padrí?" Ell li va explicar el seu problema. Aleshores, a l'infant li va caure la pilota de les mans, que va botar i rodar fins a la vorera del riu. "Me la vas a cercar?", va demanar el nin. "Sóc vell i estic cansat, que no ho veus?", va contestar l'home, capficat. "Per favor...", va insistir l'infant, amb una mirada tendra com un pa acabat de coure. L'ancià no va ser capaç de tornar a negar-s'hi, i, peu coix i remugant, es va acostar a la vorera, es va ajupir i va prendre la pilota amb les mans. En aixecar el cap va veure que el nin havia desaparegut tan de sobte com havia arribat, com per art d'encanteri, i que ell, en canvi, era a l'altra vorera del riu: l'havia travessat sense ni tan sols adonar-se'n. Al cap d'una estona, per un camí planer, va arribar a casa del seu germà, i es va trobar que s'havia curat de la seva malaltia i que el va rebre amb una gran abraçada. Van viure plegats la resta dels seus dies i, la pilota, la van estotjar dalt d'una fontanella que tenien al pati, com una penyora.
Conten també que, no fa tant de temps i en un país més proper, com és França, quan el compositor Debussy va escriure al poeta Mallarmé per comunicar-li que havia posat música al seu poema L'après-midi d'un faune ("La migdiada d'un faune"), Mallarmé li va contestar: "em pensava que això ja ho havia fet jo". Coses dels poetes, que, com és sabut, són molt seus.
Els Patios de Josefina Pino tampoc no necessiten que ningú els posi música, perquè també la duen incorporada, com també duen dins seu la poesia, i els faunes. Per anomenar un altre poeta francès, fa tot l'efecte que Josefina Pino creu en aquelles "concordances" que, segons Baudelaire, posen en contacte el món imaginari amb el presumptuosament anomenat món real, així com els diferents llenguatges artístics. Josefina Pino, en aquest aspecte, és políglota, perquè els seus collages en parlen diversos, d'aquests llenguatges artístics, i els parlen tots alhora, en una festa sinestèsica en què cada paper arrugat, cada taca de color, cada dibuix, cada relleu i cada forma multiplica la seva capacitat de significar i deixa el visitant que els mira dins una celebració de la complexitat del món. Tant és així, que sovint els materials desborden els límits del quadre i se'n van més enllà, a la recerca d'espais nous, o de camins encara no trescats, com el del vell que cercava el seu germà i que va ser ajudat per un infant misteriós que tal vegada fos un faune.
I és que els faunes tenen fama (merescuda) de bromistes i trapelles, però també saben ser benignes i positius quan és necessari. Parents de prop amb els sàtirs, els faunes són genis del bosc amb cos d'home i potes de cabra, que toquen la flauta i que s'agraden, en efecte, de les festen i de les migdiades llargues i sensuals. Tothom que té un mínim de sentit comú sap que els faunes (com les fades, com els elfs, com els gnoms) existeixen, encara que no els hagin vist mai. Tampoc ningú ha vist mai l'alegria, ni sap quina estatura ni quin aspecte té, però sabem que existeix, perquè, per poca fortuna que haguem tingut en la vida, hem tingut múltiples ocasions de sentir-la, i de notar com ens fa reverdir el cor i el cervell, fins i tot quan ens pensem que ja els tenim mustis.
Aquesta és la meravella dels Patios i de la pintura de Josefina Pino: fer visible l'invisible, materialitzar-ho amb les seves superposicions de materials diversos, permetre'ns tocar l'alegria amb els ulls i confirmar que efectivament existeix. Faune mutilat, / brollador eixut, / jardí desolat / de ma joventut, va escriure un altre gran poeta —mallorquí, en aquest cas—, Joan Alcover. Aquí, en aquests quadres, hi ha alguna flor carnívora i d'altres que tenen ulls. Hi ha, també, faunes que ens observen, burletes però a la vegada còmplices, emboscats entre la frondositat de la verdor de les plantes i els arbres. Però sobretot hi ha alegria i exuberància, i un pronunciament tan bell com irrevocable a favor de la vida i de les ganes de viure-la. Gràcies, Josefina.
Sebastià Alzamora
Alaró, octubre de 2012
Sacma
Crer Bosch, 5 07500 Manacor
mail: info@sacma .es
www.sacma.es
Horari de dimarts a divendres de 18:00 a 20:00h
Dissabtes dematí, hores concertades
