Fa quaranta anys que Francesc Capdevila dibuixa tebeos. Va assistir a la fundació de La Cúpula i El Víbora, va crear Peter Punk i va convertir-se en una de les figures més populars del món del còmic a Espanya; autoexiliat a Mallorca des de 1984, va iniciar una etapa de recerca personal que va conduir-lo a experimentar amb les possibilitats formals de les vinyetes i a fundar juntament amb Pere Joan un dels majors referents del còmic underground del país com va ser Nosotros Somos Los Muertos. Ha col·laborat amb Pascal Comelade, Radio Futura i Los Planetas, ha creat tot un concepte visual per a NeoTokyo i ha il·lustrat milers de llibres i revistes… Lluitador incansable per la legitimació cultural del tebeo, va ser un dels primers beneficiats per la nova sensibilitat cap a les historietes quan va rebre el primer Premi Nacional del Còmic el 2007 per Bardín, el superrealista. Vapor (La Cúpula, 2012), la seva nova obra, arriba just després de la retrospectiva itinerant que l'Instituto Cervantes li va dedicar, Panóptica 1973-2011, l'essencial catàleg de la qual va ser editat per Kalandraka i serveix de prova definitiva de l'envejable i genial evolució del seu treball.
Són massa coses com per tractar-les en una simple entrevista per telèfon, que va ser com va començar tot. En realitat, aquesta arriba dividida en tres. La primera part, parlant de Vapor, fruit d'aquella conversa inicial; la segona i la tercera, ja més generals, dues hores d'intercanvi de preguntes en una terrassa del centre de Palma, amb Pako Jeremy i jo mateix que ens alternàrem en l'interrogatori. Molta paciència va tenir. Per raons de coherència algunes de les preguntes del segon round han estat incloses en aquesta primera entrega; per la resta, aquí teniu el primer bocí d'una llarga i interessant conversa amb un dels artistes més importants i lúcids del món del còmic i un dels majors creadors espanyols del darrer mig segle: Max.
40p: La primera pregunta és bastant òbvia, però em deman quant de Max hi ha al personatge de Nicodem. Fins a quin punt és un reflex del seu autor? Max: En cap. De cada cop fuig més d'identificar-me amb els personatges. De totes maneres, és vera que el motor del llibre és un problema que a mi me preocupa. A mi em cansa tant el que ens envolta que m'agradaria engegar-ho tot a rodar i desaparèixer. I crec que no som l'únic. Fora d'això, no hi ha res d'autobiogràfic en el llibre, tret d'algun detall que surt gairebé com a gag, com quan en Nicodem recorda la seva vida civilitzada i cita les cançons de Dylan. Això és meu, sí. Però és meu com ho és de molta gent. No hi ha res que sigui molt específicament meu. Crec que les coses que hi he posat les comparteix molta altra gent.
40p: A mi el que més m'ha atret del llibre és la seva naturalesa paradoxal. Tot és com una gran contradicció: en Nicodem cerca però no troba, quan troba decideix que no li agrada el que ha trobat, parteix al desert per estar sol i en cap moment aconsegueix estar-hi… Després de donar-li moltes voltes vaig arribar a la conclusió que, clar, la vida és sempre un poc així.
M: Sí, així és la vida. Jo trob que és així, almenys. L'únic que he fet és reflectir-ho. A més trob que la paradoxa és probablement la millor figura filosòfica, perquè és més que una figura literària, és una figura de la vida, crec que és la més interessant i representativa. A mi m'interessen les filosofies orientals i totes estan basades en la paradoxa contínua. L'única certesa que hi ha a la vida és que tot és paradoxal.
40p: De fet, sempre m'ha cridat l'atenció aquesta curiositat teva per la recerca espiritual perquè mai no he tengut la sensació que fossis el tipus de persona interessat en metafísiques.
M: És cert, no som gens religiós. De fet, som perfectament ateu. L'interès no és tant en l'espiritualitat com en la filosofia. Això que tenen els orientals que de vegades classificam com a religions per a mi no ho són. El Tao i el Zen, encara que tenguin derives religioses, són sistemes filosòfics, maneres de veure el món. Clar que alguns cerquen un nirvana o coses que es poden interpretar com a espirituals, però cap té res a veure amb el que els occidentals entenem com a espiritualitat. A mi m'interessa aquesta visió filosòfica, que admet que hi ha coses que no veiem però que hi són, però que no necessàriament les identifica amb cap mena de déu ni cap figura jeràrquica religiosa.
40p: La meva impressió és que t'atreu més cercar respostes que no trobar-les.
M: Bé, hom no desespera de trobar respostes. De fet és el motor de fer preguntes. Però arriba un moment en què comprens que fen-te preguntes trobes respostes a altres coses, no necessàriament a la pregunta que t'estaves fent. No ho sé. És com una curiositat infatigable, que, encara que sempre romani insatisfeta, continua endavant perquè si no, total, no hi ha gaire més cosa a fer.
40p: He estat xafardejant el bloc que vares obrir coincidint amb l'edició de Vapor i he trobat fascinant el grau de planificació que hi ha darrere cada pàgina. Quant temps te duu acabar un llibre com aquest?
M: Temps, duu temps. A mi m'ha duit quasi tres anys. El que passa és que durant aquest temps he fet també altres coses.
40p: Moltes, de fet…
M: Sí, han estat uns anys mogudets. Potser si concentrés tot el temps que he dedicat exclusivament a Vapor sortiria un any i busques. Duu temps, perquè és un procés en el qual intervenen moltes disciplines. Des del fet de fabular, en el sentit de donar voltes fins que se t'encén la bombeta i tens una idea amb cap i peus, fins a tot això fixar-ho en un paper. Cercar documentació, prendre notes, fer esquemes del llibre, de com pot ser, de com no… Després posar-se a escriure, diàlegs, imaginar els personatges, crear-los, fer els esbossos de la narrativa visual, com tot això ho resols en dibuixos, del ritme que li dónes… És una infinitat de coses. El darrer és, en realitat, dibuixar. Dibuixar a llapis, passar a tinta i escriure els texts. És un procés que arriba a emprenyar. Sempre record una frase que deia en Passolini: per què fer una pel·lícula si el més guapo era somiar en ella? I jo també ho pens molts de pics. Passo de fer-ho. Jo ja m'ho he inventat, ja l'he fet per a mi, encara que no estigui posada sobre el paper.
40p: A més, supòs que per molta experiència que tenguis i per molt bo que siguis, sempre hi ha una petit salt entre el que imagines i el que acabes creant en realitat… No és frustrant?
M: Sí, però també és vera el contrari. Molts cops en el procés de fer feina t'apareixen coses que no tenies pensades i que són collonudes. I en aquest llibre m'ha passat més que mai. De fet, a partir de la meitat de Vapor, en el procés d'anar-lo dibuixant, anava canviant més el meu pla i dirigint-me cap a un lloc que no tenia pensat per al desenvolupament i el final. I això està molt bé, perquè és una cosa que tu llegeixes que diuen molt els escriptors, "que el llibre s'escriu a si mateix" o "el llibre me dicta com ha de ser" i dius "vale", però quan et passa és collonut, perquè es converteix en un procés orgànic, no és una cosa mental i maquinal, sinó que en totes les fases de la feina apareixen possibilitats noves que la van enriquint.
40p: Això també suposa que estiguis obert als accidents…
M: … obert i atent. He de dir que jo també ho vaig potenciar posant-me a treballar tot i tenir alguns passatges del llibre boirosos. És una mica perillós perquè pots arribar a punts, i de fet em va passar, en què et quedis embossat. No sabia com continuar. Era un capítol que mai no havia tengut clar i amb l'esperança de tenir-lo clar quan arribàs el moment, doncs tampoc…
40p: Te puc demanar quin capítol és?
M: Sí, és el somni dels gegants. Aquest somni no estava previst al principi. De fet, no pertany al llibre sinó a una historieta que vaig fer per a una altra cosa. Però aquí anava un capítol que havia de ser el dels bandolers, que segrestaven en Nick per demanar un rescat, com uns talibans bastant ridículs. I a l'hora de la veritat em vaig adonar que per allà no anava enlloc, que no em servia aquest capítol. Això em va deixar desconcertat i fer perdre la fe en tot el que ve després. D'això que entres en pànic i dius, "hòstia, on vaig? Estic ficant la pota, quin desastre!". Però al final sempre acaba passant alguna cosa que te posa en la bona direcció.
40p: Que en aquest cas, va ser…
M: En aquest cas va ser una historieta que estava fent per a una revista suïssa, que m'havien fet un encàrrec que estigués relacionat amb les muntanyes. Em vaig posar a fer aquesta història i quan la vaig tenir acabada va coincidir amb el moment en què em vaig posar a treballar amb Vapor i em vaig quedar embossat, i de sobte, vaig veure que aquella historieta que acabava de fer era la solució. Vaig incloure-la dins el llibre i tot es va posar de nou en marxa. De fet, pot semblar una cosa un tant forçada, però al final és una de les meves seqüències preferides del llibre.
40p: De fet, jo te diria que a Vapor hi ha algunes pàgines senzillament fantàstiques, com la lluita del gegants que
comentaves o quan Nicodem discuteix amb la seva ombra. En aquests casos, tens una imatge clara abans de posar-te a dibuixar o és qüestió d'anar fent esbossos i esbossos fins que trobes la forma de contar-ho?
M: Hi ha de tot. Per exemple, el de l'ombra ho tenia clar fins i tot visualment des del principi de començar a pensar en el llibre i fins i tot et diria que veia clarament com serien les pàgines al meu cap. Després, un cop em vaig posar a dibuixar vaig haver de reinventar un poc perquè quedava més fluix del que havia imaginat. Però altres pàgines és posar-t'hi i barallar-t'hi una estona fins que les coses comencen a sortir. Passa una mica de tot. Treballar en un llibre és com anar-te'n de viatge sense guies ni mapes i et passen moltes coses, algunes molt bones i algunes no tant, però al final acaba sortint. Jo en aquest he procurat molt no tant que hi haguessin pàgines genials com que no hi haguessin pàgines de farcit, treure tot allò que no aportés alguna mena de sentit o satisfacció visual.
40p: Crec que això es nota. Que has intentat aplicar el menys és més, fins i tot a la història, on suggereixes molt però tampoc no dónes les coses gaire mastegades. Dónes els elements, però més com a convidada al lector perquè faci la seva interpretació.
M: Sí, exacte. Vaig intentar explicar el mínim, deixar molt d'espai al lector perquè imagini i fins i tot dubti. Al final crec que don tots els elements perquè ningú es pugui despistar del tot però sí he volgut deixar moltes coses en mans del lector. Això és una cosa que jo no feia abans i crec que, de fet, alguns llibres els he cagat per explicar-los massa (riu). I intentes aprendre dels errors i no repetir-los.
40p: Supòs que hi ha un grau de coincidència, però és inevitable establir relacions entre Vapor, que per a mi és un treball increïblement madur, amb un llenguatge ja totalment definit, i la retrospectiva de l'Instituto Cervantes, Panóptica. Fins a quin punt et va obligar l'exposició a fer una reflexió sobre la teva obra i fins a quin punt això va influir en Vapor?
M: L'exposició em va obligar a repassar tota la meva feina i, d'alguna manera, extreure'n conclusions a ull. Tu vas fent la teva feina, però hi estàs tan ficat que normalment te falta perspectiva per poder jutjar-te. Jo tampoc no som d'aquells que es rellegeixen els seus propis llibres. Si ho faig és després de molt de temps. Però normalment ja estic fent una altra cosa. Però la retrospectiva em va obligar a repassar el meu treball en ordre cronològic, i vaig veure allà una mena de ritmes que coincideixen amb els meus canvis vitals. De sobte tenc una nova perspectiva. Però el resultat és que m'acolloneixo molt. Amb Bardín em donen un premi nacional i després faig una retrospectiva a museus i de sobte et dius, "ui, amb el pròxim llibre no la puc cagar". Clar que això ho penses abans de posar-te a treballar; un cop hi ets t'ho treus del cap, et concentres i res d'això pesa en el procés de creació. Sí en el moment previ i també un cop surt el llibre publicat. Ara és el moment de l'acollonament màxim, perquè ara és quan comences a rebre el feedback de la gent, dels crítics…
40p: I què tal per ara?
M: Per ara només he rebut comentaris d'amics i periodistes, no crítics especialitzats, sinó periodistes que m'han entrevistat havent-se llegit el llibre i han aprofitat per dir-me el que li havia semblat i per ara tots els comentaris han estat molt positius. Curiosament les crítiques a les revistes de còmic encara no han aparegut, així que a dins del mundillo encara no sé exactament com s'ho han pres.
40p: En tot cas, deu ser un petit luxe haver assolit l'estatus que tens ara mateix com a autor, en què et pots permetre publicar un llibre com Vapor i així i tot tenir una gran repercussió. Te sents un artista amb carta blanca? És un pes extra?
M: No, no és un pes, tot el contrari. És el que he cercat sempre voluntàriament i que té els seus inconvenients, que no són petits, però jo els assumeixo perquè em sembla l'única manera de passar-ho bé fent aquesta feina. A més, arribar en aquest punt, en què em pugui sentir amb carta blanca per fer el que vulgui, és quelcom que m'he guanyat jo a través de molts anys. Ningú m'ho ha regalat. M'ho he guanyat a partir de, sobretot, renunciar a guanyar-me la vida amb els còmics. Igual ho hauria pogut fer, però en un moment donat vaig veure la possibilitat de fer-me il·lustrador i guanyar-me la vida com a il·lustrador i això em permet fer els còmics que vull, com vull i quan vull. És complicat, perquè potser faig menys còmics dels que m'agradaria fer. Però també està bé, perquè si hagués de viure dels còmics hauria d'estar produint-ne contínuament i segur que no serien tan bons, perquè jo d'entrada no tenc una bona idea cada mes. No sé. Té les dues coses, però per a mi sí que està clar que jo me l'he cercada, aquesta carta blanca, i em dóna l'hòstia de prestigi però molt poca pela. Però mira, és així.
40p: Estic avesat a escoltar els gemecs d'artistes, però tu no ets d'aquesta mena.
M: A mi mai no m'ha agradat plorar. Reconec que ho he fet qualque vegada, però sempre he intentat mantenir la mateixa actitud que quan vaig començar editant còmics clandestins: no et queixis; si vols fer, posa't a fer-ho. Si no surt bé, ja està, però fes-ho. És el que he procurat sempre. Del que sí que m'he queixat molt és de la manca de suport, no cap a mi, sinó cap el còmic en general, però això és una cosa que en els darrers anys sembla que s'ha arreglat una mica. Crec que ja no és necessari explicar-li a ningú que el còmic és un art com qualsevol altre. Això era el que reivindicàvem, quan es considerava que fèiem historietes per a nins o per adolescents descerebrats. Era una etiqueta injusta. D'això sí que m'he queixat durant molts d'anys.
40p: Però sí que tens raó: de sobte, aquest sembla un prejudici del passat. Panóptica a l'Instituto Cervantes era una cosa impensable fa deu anys…
M: Sí, això és vera. Ara l'únic que hem de fer és lluitar perquè tota la crisi no torni a tombar tot això i tornem a la catacumbes.
40p: Sovint pens que el còmic ha estat més atrevit, especialment a la segona meitat del segle XX, que l'art de galeria…
M: Sens dubte…
40p: A què ho atribueixes?
M: Perquè el còmic compta amb la llibertat que dóna operar en els marges. És com les bandes de rock, quan toquen a garitos o toquen a estadis. Sempre es perd alguna cosa en el camí. La insolència, l'atreviment, el passar de tot i aquestes coses. El còmic sempre ha tengut aquesta cosa: com que ningú se'l mirava fèiem el que ens donava la gana. Ja veurem què passa a partir d'ara, perquè ara pareix que el còmic ha de ser seriós.
40p: Creus que amb la maduresa del còmic s'ha perdut alguna cosa?
M: No, encara no. No s'ha perdut i estam a temps que no es perdi. En realitat, no crec que passi perquè parlant del còmic en general hi ha de tot i molt i tampoc no passa res si un dibuixant com jo, sense anar més enfora, de sobte està molt ben considerat pels estaments intel·lectuals i artístics i tot això (intel·lectuals i artístiques ho diu en un to semipejoratiu), això no treu que hi hagi cinquanta dibuixants més joves fent el gamberro. És cert que l'etiqueta novel·la gràfica ara li ha donat un aire de seriositat i versemblança, però només és una part del que s'està fent.
40p: Tu sovint empres l'expressió tebeo, que es podria pensar que és pejorativa.
M: Sí, jo sempre xerr de còmic, tebeo o historieta, mai no xerr de novel·la gràfica, excepte quan es tracta de definir un tipus d'historieta molt concreta. Llavors sí. Però no es pot confondre la part amb el tot.
PJ: Per exemple, tu Vapor no ho consideres una novel·la gràfica?
M: Sí, pot ser-ho, però jo no li posaré aquesta etiqueta. Per a mi és un còmic, no hi ha més. Si es venen més llibres amb l'etiqueta de novel·la gràfica, doncs val, me sembla bé, però per a mi és un còmic.
40p: Parlant de nou del reconeixement que has rebut aquests darrers anys, encara te sents connectat al Max dels inicis? O expressat d'una altra manera, què creus que hauria pensat en Max de fa 40 anys del Max que va assistir a la inauguració de Panóptica?
M: Hòstia puta. No en tenc ni idea del que hauria pensat… Això ja és molt metafísic. Jo som un altre, però en certa manera continuo essent el mateix.
40p: Els orígens punkis continuen allà?
M: Diria que sí.
40p: Però en l'actitud o en la forma de treballar?
M: No, en la forma de treballar no. Ara és més reflexiva. Però sí que hi ha moltes coses de l'actitud punk que em continuen semblant la manera més sana de fer, com el Do It Yourself. Això que, enlloc de plorar perquè ningú te publica, vas i te publiques tu mateix. Per exemple, aquesta setmana feim el Còmic Nostrum. Cap institució hi ha posat un duro. Per això ho hem de deixar de fer? No. Ho farem. Més petit, però ho farem com es pugui, perquè no pots estar pendent que la resta vulguin o no vulguin. Sempre he tengut clara aquesta actitud, no deixar-me sotmetre per editors, per indústries ni per ningú.
Foto: Aina Capdevila.
M: Bé, hom no desespera de trobar respostes. De fet és el motor de fer preguntes. Però arriba un moment en què comprens que fen-te preguntes trobes respostes a altres coses, no necessàriament a la pregunta que t'estaves fent. No ho sé. És com una curiositat infatigable, que, encara que sempre romani insatisfeta, continua endavant perquè si no, total, no hi ha gaire més cosa a fer.
40p: He estat xafardejant el bloc que vares obrir coincidint amb l'edició de Vapor i he trobat fascinant el grau de planificació que hi ha darrere cada pàgina. Quant temps te duu acabar un llibre com aquest?
M: Temps, duu temps. A mi m'ha duit quasi tres anys. El que passa és que durant aquest temps he fet també altres coses.
40p: Moltes, de fet…
M: Sí, han estat uns anys mogudets. Potser si concentrés tot el temps que he dedicat exclusivament a Vapor sortiria un any i busques. Duu temps, perquè és un procés en el qual intervenen moltes disciplines. Des del fet de fabular, en el sentit de donar voltes fins que se t'encén la bombeta i tens una idea amb cap i peus, fins a tot això fixar-ho en un paper. Cercar documentació, prendre notes, fer esquemes del llibre, de com pot ser, de com no… Després posar-se a escriure, diàlegs, imaginar els personatges, crear-los, fer els esbossos de la narrativa visual, com tot això ho resols en dibuixos, del ritme que li dónes… És una infinitat de coses. El darrer és, en realitat, dibuixar. Dibuixar a llapis, passar a tinta i escriure els texts. És un procés que arriba a emprenyar. Sempre record una frase que deia en Passolini: per què fer una pel·lícula si el més guapo era somiar en ella? I jo també ho pens molts de pics. Passo de fer-ho. Jo ja m'ho he inventat, ja l'he fet per a mi, encara que no estigui posada sobre el paper.
40p: A més, supòs que per molta experiència que tenguis i per molt bo que siguis, sempre hi ha una petit salt entre el que imagines i el que acabes creant en realitat… No és frustrant?
M: Sí, però també és vera el contrari. Molts cops en el procés de fer feina t'apareixen coses que no tenies pensades i que són collonudes. I en aquest llibre m'ha passat més que mai. De fet, a partir de la meitat de Vapor, en el procés d'anar-lo dibuixant, anava canviant més el meu pla i dirigint-me cap a un lloc que no tenia pensat per al desenvolupament i el final. I això està molt bé, perquè és una cosa que tu llegeixes que diuen molt els escriptors, "que el llibre s'escriu a si mateix" o "el llibre me dicta com ha de ser" i dius "vale", però quan et passa és collonut, perquè es converteix en un procés orgànic, no és una cosa mental i maquinal, sinó que en totes les fases de la feina apareixen possibilitats noves que la van enriquint.
40p: Això també suposa que estiguis obert als accidents… M: … obert i atent. He de dir que jo també ho vaig potenciar posant-me a treballar tot i tenir alguns passatges del llibre boirosos. És una mica perillós perquè pots arribar a punts, i de fet em va passar, en què et quedis embossat. No sabia com continuar. Era un capítol que mai no havia tengut clar i amb l'esperança de tenir-lo clar quan arribàs el moment, doncs tampoc…
40p: Te puc demanar quin capítol és?
M: Sí, és el somni dels gegants. Aquest somni no estava previst al principi. De fet, no pertany al llibre sinó a una historieta que vaig fer per a una altra cosa. Però aquí anava un capítol que havia de ser el dels bandolers, que segrestaven en Nick per demanar un rescat, com uns talibans bastant ridículs. I a l'hora de la veritat em vaig adonar que per allà no anava enlloc, que no em servia aquest capítol. Això em va deixar desconcertat i fer perdre la fe en tot el que ve després. D'això que entres en pànic i dius, "hòstia, on vaig? Estic ficant la pota, quin desastre!". Però al final sempre acaba passant alguna cosa que te posa en la bona direcció.
40p: Que en aquest cas, va ser…
M: En aquest cas va ser una historieta que estava fent per a una revista suïssa, que m'havien fet un encàrrec que estigués relacionat amb les muntanyes. Em vaig posar a fer aquesta història i quan la vaig tenir acabada va coincidir amb el moment en què em vaig posar a treballar amb Vapor i em vaig quedar embossat, i de sobte, vaig veure que aquella historieta que acabava de fer era la solució. Vaig incloure-la dins el llibre i tot es va posar de nou en marxa. De fet, pot semblar una cosa un tant forçada, però al final és una de les meves seqüències preferides del llibre.
40p: De fet, jo te diria que a Vapor hi ha algunes pàgines senzillament fantàstiques, com la lluita del gegants que
comentaves o quan Nicodem discuteix amb la seva ombra. En aquests casos, tens una imatge clara abans de posar-te a dibuixar o és qüestió d'anar fent esbossos i esbossos fins que trobes la forma de contar-ho?M: Hi ha de tot. Per exemple, el de l'ombra ho tenia clar fins i tot visualment des del principi de començar a pensar en el llibre i fins i tot et diria que veia clarament com serien les pàgines al meu cap. Després, un cop em vaig posar a dibuixar vaig haver de reinventar un poc perquè quedava més fluix del que havia imaginat. Però altres pàgines és posar-t'hi i barallar-t'hi una estona fins que les coses comencen a sortir. Passa una mica de tot. Treballar en un llibre és com anar-te'n de viatge sense guies ni mapes i et passen moltes coses, algunes molt bones i algunes no tant, però al final acaba sortint. Jo en aquest he procurat molt no tant que hi haguessin pàgines genials com que no hi haguessin pàgines de farcit, treure tot allò que no aportés alguna mena de sentit o satisfacció visual.
40p: Crec que això es nota. Que has intentat aplicar el menys és més, fins i tot a la història, on suggereixes molt però tampoc no dónes les coses gaire mastegades. Dónes els elements, però més com a convidada al lector perquè faci la seva interpretació.
M: Sí, exacte. Vaig intentar explicar el mínim, deixar molt d'espai al lector perquè imagini i fins i tot dubti. Al final crec que don tots els elements perquè ningú es pugui despistar del tot però sí he volgut deixar moltes coses en mans del lector. Això és una cosa que jo no feia abans i crec que, de fet, alguns llibres els he cagat per explicar-los massa (riu). I intentes aprendre dels errors i no repetir-los.
40p: Supòs que hi ha un grau de coincidència, però és inevitable establir relacions entre Vapor, que per a mi és un treball increïblement madur, amb un llenguatge ja totalment definit, i la retrospectiva de l'Instituto Cervantes, Panóptica. Fins a quin punt et va obligar l'exposició a fer una reflexió sobre la teva obra i fins a quin punt això va influir en Vapor? M: L'exposició em va obligar a repassar tota la meva feina i, d'alguna manera, extreure'n conclusions a ull. Tu vas fent la teva feina, però hi estàs tan ficat que normalment te falta perspectiva per poder jutjar-te. Jo tampoc no som d'aquells que es rellegeixen els seus propis llibres. Si ho faig és després de molt de temps. Però normalment ja estic fent una altra cosa. Però la retrospectiva em va obligar a repassar el meu treball en ordre cronològic, i vaig veure allà una mena de ritmes que coincideixen amb els meus canvis vitals. De sobte tenc una nova perspectiva. Però el resultat és que m'acolloneixo molt. Amb Bardín em donen un premi nacional i després faig una retrospectiva a museus i de sobte et dius, "ui, amb el pròxim llibre no la puc cagar". Clar que això ho penses abans de posar-te a treballar; un cop hi ets t'ho treus del cap, et concentres i res d'això pesa en el procés de creació. Sí en el moment previ i també un cop surt el llibre publicat. Ara és el moment de l'acollonament màxim, perquè ara és quan comences a rebre el feedback de la gent, dels crítics…
40p: I què tal per ara?
M: Per ara només he rebut comentaris d'amics i periodistes, no crítics especialitzats, sinó periodistes que m'han entrevistat havent-se llegit el llibre i han aprofitat per dir-me el que li havia semblat i per ara tots els comentaris han estat molt positius. Curiosament les crítiques a les revistes de còmic encara no han aparegut, així que a dins del mundillo encara no sé exactament com s'ho han pres.
40p: En tot cas, deu ser un petit luxe haver assolit l'estatus que tens ara mateix com a autor, en què et pots permetre publicar un llibre com Vapor i així i tot tenir una gran repercussió. Te sents un artista amb carta blanca? És un pes extra?
M: No, no és un pes, tot el contrari. És el que he cercat sempre voluntàriament i que té els seus inconvenients, que no són petits, però jo els assumeixo perquè em sembla l'única manera de passar-ho bé fent aquesta feina. A més, arribar en aquest punt, en què em pugui sentir amb carta blanca per fer el que vulgui, és quelcom que m'he guanyat jo a través de molts anys. Ningú m'ho ha regalat. M'ho he guanyat a partir de, sobretot, renunciar a guanyar-me la vida amb els còmics. Igual ho hauria pogut fer, però en un moment donat vaig veure la possibilitat de fer-me il·lustrador i guanyar-me la vida com a il·lustrador i això em permet fer els còmics que vull, com vull i quan vull. És complicat, perquè potser faig menys còmics dels que m'agradaria fer. Però també està bé, perquè si hagués de viure dels còmics hauria d'estar produint-ne contínuament i segur que no serien tan bons, perquè jo d'entrada no tenc una bona idea cada mes. No sé. Té les dues coses, però per a mi sí que està clar que jo me l'he cercada, aquesta carta blanca, i em dóna l'hòstia de prestigi però molt poca pela. Però mira, és així.
40p: Estic avesat a escoltar els gemecs d'artistes, però tu no ets d'aquesta mena.
M: A mi mai no m'ha agradat plorar. Reconec que ho he fet qualque vegada, però sempre he intentat mantenir la mateixa actitud que quan vaig començar editant còmics clandestins: no et queixis; si vols fer, posa't a fer-ho. Si no surt bé, ja està, però fes-ho. És el que he procurat sempre. Del que sí que m'he queixat molt és de la manca de suport, no cap a mi, sinó cap el còmic en general, però això és una cosa que en els darrers anys sembla que s'ha arreglat una mica. Crec que ja no és necessari explicar-li a ningú que el còmic és un art com qualsevol altre. Això era el que reivindicàvem, quan es considerava que fèiem historietes per a nins o per adolescents descerebrats. Era una etiqueta injusta. D'això sí que m'he queixat durant molts d'anys.
40p: Però sí que tens raó: de sobte, aquest sembla un prejudici del passat. Panóptica a l'Instituto Cervantes era una cosa impensable fa deu anys…
M: Sí, això és vera. Ara l'únic que hem de fer és lluitar perquè tota la crisi no torni a tombar tot això i tornem a la catacumbes.
40p: Sovint pens que el còmic ha estat més atrevit, especialment a la segona meitat del segle XX, que l'art de galeria…M: Sens dubte…
40p: A què ho atribueixes?
M: Perquè el còmic compta amb la llibertat que dóna operar en els marges. És com les bandes de rock, quan toquen a garitos o toquen a estadis. Sempre es perd alguna cosa en el camí. La insolència, l'atreviment, el passar de tot i aquestes coses. El còmic sempre ha tengut aquesta cosa: com que ningú se'l mirava fèiem el que ens donava la gana. Ja veurem què passa a partir d'ara, perquè ara pareix que el còmic ha de ser seriós.
40p: Creus que amb la maduresa del còmic s'ha perdut alguna cosa?
M: No, encara no. No s'ha perdut i estam a temps que no es perdi. En realitat, no crec que passi perquè parlant del còmic en general hi ha de tot i molt i tampoc no passa res si un dibuixant com jo, sense anar més enfora, de sobte està molt ben considerat pels estaments intel·lectuals i artístics i tot això (intel·lectuals i artístiques ho diu en un to semipejoratiu), això no treu que hi hagi cinquanta dibuixants més joves fent el gamberro. És cert que l'etiqueta novel·la gràfica ara li ha donat un aire de seriositat i versemblança, però només és una part del que s'està fent.
40p: Tu sovint empres l'expressió tebeo, que es podria pensar que és pejorativa.
M: Sí, jo sempre xerr de còmic, tebeo o historieta, mai no xerr de novel·la gràfica, excepte quan es tracta de definir un tipus d'historieta molt concreta. Llavors sí. Però no es pot confondre la part amb el tot.
PJ: Per exemple, tu Vapor no ho consideres una novel·la gràfica?
M: Sí, pot ser-ho, però jo no li posaré aquesta etiqueta. Per a mi és un còmic, no hi ha més. Si es venen més llibres amb l'etiqueta de novel·la gràfica, doncs val, me sembla bé, però per a mi és un còmic.
40p: Parlant de nou del reconeixement que has rebut aquests darrers anys, encara te sents connectat al Max dels inicis? O expressat d'una altra manera, què creus que hauria pensat en Max de fa 40 anys del Max que va assistir a la inauguració de Panóptica?
M: Hòstia puta. No en tenc ni idea del que hauria pensat… Això ja és molt metafísic. Jo som un altre, però en certa manera continuo essent el mateix.
40p: Els orígens punkis continuen allà?
M: Diria que sí.
40p: Però en l'actitud o en la forma de treballar?
M: No, en la forma de treballar no. Ara és més reflexiva. Però sí que hi ha moltes coses de l'actitud punk que em continuen semblant la manera més sana de fer, com el Do It Yourself. Això que, enlloc de plorar perquè ningú te publica, vas i te publiques tu mateix. Per exemple, aquesta setmana feim el Còmic Nostrum. Cap institució hi ha posat un duro. Per això ho hem de deixar de fer? No. Ho farem. Més petit, però ho farem com es pugui, perquè no pots estar pendent que la resta vulguin o no vulguin. Sempre he tengut clara aquesta actitud, no deixar-me sotmetre per editors, per indústries ni per ningú.
Foto: Aina Capdevila.
