Bartomeu Marí: He estat fora de Catalunya del 1989 al 2004. L’any 89 hi havia dues o tres revistes d’art fetes aquí, que et trobaves als quioscos. Ara l’espai de la publicació especialitzada en paper ha canviat radicalment: no hi ha publicacions d’art als quioscos. Els mitjans impresos en general han canviat molt. La relació entre informació i opinió s’està reorganitzant completament. I això fa que em preocupi per: quin és l’espai públic a través del qual es poden difondre idees entorn de la producció artística? I idees tout court…? quins són els valors que l’art transmet ara? És un interrogant molt rellevant i, alhora, comporta una redefinició del paper i la natura de l’especialista d’art.
RP: Quin paper creu que té “l’especialista” actualment?
BM: En els anys 50, el crític tenia autoritat en el sistema de l’art. A banda d’això, cal tenir present que el concepte de crític s’ha ampliat. Nosaltres ja l’estem anomenant “especialista”. Fins als anys 90, encara es respectava el crític gràcies a una reputació que s’havia guanyat a través de la constància, l’elegància i la justesa dels arguments exposats: i això depenia dels mitjans de comunicació, fonamentalment impresos. Avui costa molt més difondre valors i idees enmig de tanta infoxicació. L’autoritat del crític va passar al comissari i, ara, del comissari ha passat al mercat… El mercat no defensa valors: defensa beneficis.
RP: Està definint punts de la crisi dels valors actuals…
BM: Aquesta crisi fa anys que l’arrosseguem, no és d’ara! Actualment és més ferotge i això és especialment evident pel que fa a les humanitats i no sóc pessimista. Al Macba, des de fa un temps, ens hem proposat fer entrar el museu a la Universitat i viceversa. La pregunta és: què és exactament la Universitat ara i què vol ser demà… Fora de l’estament universitari també hi ha coneixement, formació, debat i innovació. Vivim un moment de canvis profunds i ens hem d’adaptar a un nou context que encara no sabem ben bé quin és.
RP: Tot això ens condueix a parlar sobre la creació de públics. Fins a cert punt la societat ens dóna l’esquena? Ens hem fet massa críptics, no hem tingut capacitat d’atraure públic o la cultura de l’esforç no està de moda?
BM: Fa anys que plantegem la necessitat de relacionar-nos d’altres maneres amb els nostres usuaris. Que el conseller Mascarell ens demani més publics no em sorprèn. Ens ho hem plantejat nosaltres des de fa anys. Crec que vam tenir una bona pensada en introduir l’escola primària al museu, i aquí hem tocat sostre; ens falta espai per créixer més. Treballar amb les escoles vol dir crear hàbit en el públic de demà. L’adult de demà tindrà l’hàbit d’anar al museu com una cosa més normal que la meva generació, que va créixer sense un museu d’art contemporani en el seu entorn.
RP: Ens eduquen per llegir i escriure però no per mirar imatges.
BM: Un repte important és el de la nova alfabetització visual, i el museu hi ha de jugar un paper bàsic. A dins del museu tenim el llatí que, després, quan sortim del museu, veiem transformat en “llengües romàniques”, o sigui, en moda, disseny, arquitectura, publicitat, televisió… Tot i això, crec que hem perdut una mica el vincle entre les formes primigènies i les seves declinacions en la vida quotidiana. Saber relacionar les formes i saber disfrutar de la producció artística sense haver de conèixer la “gramàtica llatina” és un dels reptes que defineixen els públics del museu avui.
Joan M. Minguet Batllori. Com planteja la relació del Macba amb els centres universitaris que estudien l’art contemporani, actual, emergent? Creu que s’haurien d’establir ponts dinàmics perquè els estudiants d’història de l’art s’animessin a fer tesis doctorals sobre l’art més actual?
BM: És absolutament necessari vincular el museu amb l’ensenyament especialitzat. Si la cultura (i les institucions artístiques) juguen un paper tan important en l’economia del país, hem de ser molt bons interpretant la cultura i difonent-la. L’aliança museu – universitat (humanitats) és condició de futur, per a les dues parts.
Daniel Giralt-Miracle. Com creu que l’actuació del Macba (en general) ha incidit en el pensament artístic de la societat catalana?
BM: Estic temptat de dir que ha incidit poc. Encara se’ns coneix relativament poc fora dels àmbits artístics. El museu és jove i comencem ara a relacionar-nos amb entorns més amplis. Per aquesta raó, entrar a les escoles i a les universitats és clau. I al mateix temps, si tornes a mirar cap als anys 80, hem d’admetre que el Macba ja ha creat tradició, ha “format” artistes i comencem a discutir d’art amb maduresa i normalitat.
RP: Una de les operacions clau ha estat l’acord de fusionar i gestionar conjuntament la col·lecció d’art de “la Caixa” i la del Macba. Quina valoració en fa?
BM: El pacte amb la Fundació “la Caixa” significa guanyar massa crítica en termes de col·lecció, en patrimoni. I el patrimoni permet crear discurs, narrativa i activitat. Es tractava d’alinear dues institucions que separadament estaven fent el mateix –en l’àmbit de l’art contemporani– i fer-les treballar plegades per donar a Barcelona i a Catalunya una identificació cabdal en el sector de l’art contemporani. Barcelona, capital de l’art contemporani. I això vol dir més presència de l’art a la vida quotidiana del ciutadà i vol dir també contrastar criteris per a les adquisicions futures. Barcelona i Catalunya no tenen un patrimoni modern potent: no som forts en avantguardes històriques. Però si invertim en futur, d’aquí a trenta anys serem forts en patrimoni contemporani. Voler reconstituir actualment una gran col·lecció d’art modern és pràcticament impossible. No només econòmicament, sinó perquè les obres cabdals ja són als museus i no tornaran, previsiblement, a sortir al mercat. Però podem fer un altre model de museu, invertint a futur.
RP: Això comporta una redefinició: aposta per autors, maneres de fer…
BM: És bàsicament una aposta que ens estalvia haver d’ocupar-nos del passat remot, invertim en la relació present-futur. Fins fa poc encara ens pesava la imatge d’un museu que quan es va inaugurar estava buit. Aquest clixé ja no val. La Col·lecció Macba s’ha consolidat com una gran col·lecció al llarg de tots aquests anys. La Fundació Macba celebra aquest 2012 el seu 25è aniversari i des de la seva creació juga una funció clau per a l’ampliació de la col·lecció. L’associació amb la col·lecció de la Fundació “la Caixa” ens permetrà generar més i millors discursos i lectures de la història de l’art contemporani. Amb vista al futur, tenim més força si coordinem les adquisicions, i no pas anant per separat. Barcelona disposa avui dia, amb aquesta nova estratègia, d’unes col·leccions d’art contemporani de les més potents que hi ha a Europa.
RP: Se’n té prou consciència?
BM: Sí, i ara més que mai. Una part fonamental, no exclusiva, de la programació del Macba dels pròxims anys està basada en aquestes col·leccions. Nosaltres no treballem com ho fa un museu clàssic. No perioditzem de la mateixa manera, no treballem per departaments, no llegim la història de l’art contemporani des d’un punt de vista fonamentalment cronològic. Anirem a fer lectures transversals, connectarem àmbits de creació, que sorgeixen des de l’art però que van més enllà de les arts. Per això ens hem vinculat ja amb la literatura, el disseny i l’arquitectura d’una manera conscient, i també amb el cinema.
RP: L’arxiu actual del Macba i el nou centre on està situat donen per a molt…
BM: L’arxiu és un element patrimonial clau que se situa entre la col·lecció i la biblioteca. Connecta, per una banda, amb el patrimoni i, per l’altra, amb la investigació i l’educació. No es pot entendre l’art contemporani sense tot allò que l’arxiu conté. No ja obres d’art pròpiament dites, sinó el material que les acompanya i que contribueix a explicar la creació de les obres d’art. En aquest sentit, al Macba, la col·lecció i l’arxiu s’han d’entendre como un teixit, un continu.
RP: Nova pàgina web és igual a nou museu virtual, creació de públics…
BM: La pàgina web l’hem canviada com un primer pas per fer una cosa que el museu podia fer bé fins ara: parlar amb els seus usuaris. Els usuaris poden “comissariar” els seus propis recorreguts dins de les múltiples opcions que el museu ofereix, podran fer-se la visita a mida. És un salt qualitatiu molt important i que estem perfeccionant. Ens interessa saber com experimenta l’usuari el museu, quines satisfaccions n’extreu i què en podem aprendre. Sabem que tenim un públic nombrós a l’Amèrica del Sud que segueix el museu: és un públic a distància. El museu de la xarxa i el real han de ser complementaris.
Arnau Puig. Però per vostè un museu és un dipòsit del que ha succeït (on cadascú pot triar el que cregui que va amb les seves ideologies prejudicades) o bé és una oficina ideològica del que s’ha de creure i acceptar del que ha passat o pot arribar a passar?
BM: Ni una cosa ni l’altra. És indubtable que tots tenim les nostres idees; i tenim dret a tenir prejudicis i sentiments. Aquest museu no és un vidre transparent que no afecta el que hi ha a l’altre costat. El museu no ha de pretendre ser neutral. Ha de ser un emissor d’opinió, un espai que ha de permetre els contrastos i les contradiccions que cada moment conté. Les idees no existeixen si no hi ha individus que les pensin i les expressin. El museu ha de tenir molt clar quins són els arguments que explica, per què ho fa i com ho diu. I sóc partidari que el museu s’impliqui i se la jugui: amb sentit comú i esperit de risc. La convicció ha d’expressar-se amb l’elegància. El paper fonamental del museu és el de proposar la centralitat de l’experiència de l’art com allò que pot reconnectar el món del sensible amb el món de les idees. Crec que en la cultura occidental la missió del museu és la de posar la carn i la pell a les idees. En resum, crec que el Macba és un museu d’idees i no només un museu que entreté. L’art millora la gent.
Albert Mercadé. Manuel Borja Villel va afirmar en una ocasió que l’eclecticisme com a model d’un museu d’art contemporani és una actitud reaccionària. Vostè està d’acord amb aquesta afirmació?
BM: Crec que més que reaccionària és inapropiada, no té futur. L’eclecticisme suposa que no hi ha diferències, que no estableixes criteri de valor entre esdeveniments, entre obres d’art. I el museu ha de fer diferències. El receptor ha de ser capaç també de dissentir.
Montse Badia. En declaracions recents, vostè ha emfasitzat el paper de preservació patrimonial que ha de tenir el museu i no ha parlat tant de la part més viva o més relacionada amb la creació més actual (aquella que potser impulsa la institució a renovar els seus paràmetres). En quin punt de la balança se situa el Macba en relació amb totes dues?
BM: El paper que ha de jugar un museu no és el paper que ha de jugar un centre d’art. Defensem que un centre d’art és necessari a Barcelona i a d’altres ciutats arreu de Catalunya. Nosaltres hi interactuarem perquè faci allò que el museu no ha de fer. El discurs del Macba ha d’iniciar les visions transversals temàtiques i conceptuals que ajudin a rebre l’art del nostre temps. L’esperit de risc del museu no és l’esperit del risc del centre d’art contemporani. Tot i això procurem que els artistes joves tinguin també un paper en el programa i que no perdem oportunitats per integrar-los en la col·lecció en el moment adequat i amb obres de gran qualitat.
Mercè Alsina. Quin és el paper que tindrà el Macba en els equipaments d’art contemporani de la ciutat i del país? Quines són, a parer seu, les principals mancances en aquest àmbit?
BM: Una infraestructura com aquesta, amb les dimensions i la dotació que té, ha de tenir un rendiment i un paper central en el sistema, és evident. No seria lògic pretendre ser la perifèria del sistema. Ocupar la centralitat no ha de significar, però, decidir sobre la resta d’equipaments. Haurem d’imaginar com el Macba pot ser d’utilitat a altres centres, projectes que es fan entorn del territori a diversos nivells, no només en termes d’exposició sinó també en termes de difusió, informació, patrimoni… Ens convé que l‘art contemporani estigui a prop del ciutadà i no només aquell que ve a Barcelona.
Pilar Parcerisas. Com valora el tancament, i de la manera com s’ha fet, de l’Espai Zero1 de la ciutat d’Olot?
BM: Molt malament. Anem enrere. El Macba no té sentit sense una xarxa d’espais com ara l’Espai Zero1. Un Macba sol en el desert es mor. De la mateixa manera que un sistema sense bona formació especialitzada també queda coix… El sistema té sentit quan és plural i quan té actors de dimensió variada, té grans equipaments i en té de més petits i molt flexibles. Si tots els objectes són de la mateixa dimensió, si tenim molts centres d’art però no tenim un museu que els doni forma o que n’escrigui la història, doncs el sistema no és complet. Si tenim un gran museu però no tenim tota aquesta xarxa intermèdia, també és incomplet.
RP: No manca més interrelació amb els centres? Perquè arribar des de les “noves centralitats” al Macba no deixa sovint de costar!
BM: Em sembla clau que hi hagi institucions que apropin l’art contemporani al ciutadà. És bàsic! Si no es fa a través d’aquests centres, potser serà el Macba el que s’haurà de deslocalitzar, com la Tate Gallery. És absolutament necessari crear proximitat, crear hàbit i desdramatitzar l’experiència de l’art del present. L’economia és complicada, l’art pot ser molt més planer i entenedor del que molta gent s’imagina. La relació també serà la que els responsables dels centres vulguin construir.
Mercè Alsina. Com serà aquest acord amb el nou MNAC dirigit, amb nous paradigmes, per Pepe Serra?
BM: El trencament cronològic entre els dos museus ja no té sentit. El que té sentit és pensar la diferència entre els dos museus des dels seus projectes respectius i la seva tipologia. És a dir, el MNAC és un museu que ve de la tradició de les belles arts i que té un desenvolupament cronològic de l’art català a partir del segle XII i fins on vulgui arribar. Quan el MNAC es proposi parlar de l’art català, des de la Guerra Civil espanyola fins ara, i vegi que no té obres per desenvolupar aquest discurs, el Macba serà el primer que els hi proporcionarà. I això prenent com a base projectes, narracions i relats concrets. De la mateixa manera, el Macba demanarà al MNAC les obres que l’ajudin a expressar projectes més ambiciosos, més oberts i més diacrònics. Des del present, podem reescriure el passat i imaginar el futur.
RP: Una complementarietat, paradoxalment i sorprenentment, que ha trigat dècades a fer-se realitat…
BM: Aquesta idea és recent. Fa 15 anys era difícil de pensar. Crec que tot això s’ha de fer amb la coherència, la idoneïtat i la qualitat que cada projecte exigeixi. Des del Macba, crear localitat des de l’universal és el que té més sentit. Transversalitat, connectivitat i desenvolupament d’aquestes visions, que ens fan veure el procés de consolidació de la modernitat des del nostre prisma particular. Per exemple, estem treballant molt perquè a partir de l’any vinent es vegi com, per què i de quina manera l’obra de Joan Brossa travessa gairebé 70 anys d’art català, des de Tàpies i Dau al Set fins a Perejaume, Pep Duran o Eulàlia Valldosera passant per Francesc Torres o Carlos Pazos. I, al mateix temps, té un paper molt singular i rellevant dins de moviments i de visions de l’art internacional: el posarem al costat d’Oyvind Fahlström, Marcel Broodthaers, Dieter Roth, Edgardo Antonio Vigo, Robert Filliou… Una de les missions fonamentals del Macba és la de situar tot aquest patrimoni al món.
Xavier Barral i Altet. Una vintena d’anys més tard, un director que arriba, quins problemes li planteja l’arquitectura pensada en altres circumstàncies? Aquest canvi de plantejament del Macba suposarà físicament un canvi arquitectònic intern? Com pensa intervenir-hi, si cal fer-lo?…
BM: Crec que a l’edifici ja li hem fet totes les operacions arquitectòniques que li podíem fer. I m’agradaria, alhora, que el vistant s’adonés dels canvis que l’espai ha arribat a experimentar. A aquest edifici no se li pot fer gaire cosa més. Hem guanyat en versatilitat dels espais. Un fet molt important ha estat aillar espais des del punt de vista del so, aquesta ha estat una de les últimes intervencions que hi hem fet. I des de fa anys hem plantejat que el Macba té unes necessitats de magatzems imperioses. Hem plantejat, des del 2009, la creació d’uns magatzems nacionals per donar solució no només al Macba sinó al conjunt de museus i centres d’art que hi pugui haver al territori i que tinguin aquesta mateixa problemàtica.
Pilar Parcerisas. Quina és la necessitat més prioritària del Macba?
BM: El programa 2012/13 guanya molt en coproduccions i itineràncies internacionals. El museu, l’any 2011, ha viscut una transformació discreta, però profunda. El setembre del 2011 s’hi van incorporar Carles Guerra, com a conservador en cap, i Yaiza Hernández, com a cap de programes públics. La necessitat ara mateix és la de reorientar tota l’organització per adaptar-la al nou context econòmic, implantar una nova manera de treballar. Actualment, la prioritat és el programa i teixir relacions amb els públics. Una altra prioritat és la de recuperar la capacitat de generar grans exposicions de ressò internacional –que la situació econòmica no ens ha deixat realitzar aquest darrer període– i una major recepció local.
RP: Potser hi ha hagut un problema per difondre aquesta realitat?
BM: La naturalesa del procés que hem viscut ha estat lligada també a l’esdevenir del Canòdrom. No s’han de confondre els casos: d’una banda hi ha una reducció de la inversió pública; per l’altra, l’encaix de les peces d’un sistema entre les diferents administracions. Nosaltres vam començar per dir que el centre d’art no és un edifici, és una activitat, una manera de presentar art. En aquests moments no és fàcil explicar una altra inversió en un edifici quan l’activitat en qüestió es pot fer en llocs que no necessiten inversions en edificis. El Canòdrom és un edifici fabulós? Sí. I hauria d’estar dedicat a projectes artístics específicament pensats per a aquest lloc. El que es vol fer al Canòdrom es podia fer en un altre lloc sense despesa d’inversió? També! Doncs concentrem-nos en l’activitat. A més, des del Macba hem ajudat Moritz Küng i el seu projecte des de l’inici, amb entusiasme i energia. Em sembla trist com ha acabat. Moritz Küng tenia diverses opcions que no ha utilitzat.
David G. Torres. En l’art contemporani sempre hi ha algunes idees o conceptes bàsics que passen a ser preocupacions fonamentals en una època. He passat de la reflexió sobre el cos o les qüestions de gènere o la política, la biopolítica o la poètica/política. Quins temes, idees o preocupacions nodals localitzaria o creu que avui són fonamentals entre els interessos que treballen artistes, crítics i la resta d’agents del sector?
BM: Sóc un ortodox modern. Crec que la raó fonamental de l’art és la de transformar l’individu a través de la sensibilitat a la qual li vénen associades les idees o la capacitat de transformar el sensible en idees. Crec que el moment present té molt a veure amb la crisi de l’avantguarda i la seva capacitat de transformar les coses. El sistema artístic té un problema per l’excés d’exposició mediàtica i l’excés de diners. Un dels moments històrics amb més càrrega crítica és el de després de la Segona Guerra Mundial, quan el món s’ha de refer sobre unes altres bases. Després d’aquest conflicte hi ha canvis profunds. L’informalisme participa d’un moviment més gran internacional que ens parla de les imatges del món devastat, desfet, on l’ésser humà queda desvalgut, sol; és una imatge de profunda desolació però el món es pot tornar a construir. Els anys 60 i 70 viuen crisis molt potents i són testimoni de canvis de paradigma profunds dels quals encara no ens hem recuperat. Però les estratègies de representació i de presentació dels artistes del 60-70 tenen molt a veure amb les que van fer servir els que van inventar els artistes entre les dues guerres (del 1909 al 1939). El so i la veu humana com un material propi per fer art ens ensenya que l’art no pot ser només per a l’ull. L’oïda juga un paper cada dia més central en l’experiència artística. I això és una de les coses que fan canviar el model institucional. Un museu no és una màquina de veure, és una màquina de sentir.
RP: A més, d’aquest període hi ha totes les fortes implicacions polítiques de la guerra de blocs: la tensió amb el nou realisme soviètic i les estratègies de la CIA per a través de l’art imposar un discurs artístics “neutre”.
BM: L’art no pot distanciar-se del temps que li toca viure, ni de les polítiques de què li toca ser testimoni per molt despolititzats que estiguin els autors o per molt despolititzades que pretenguin que siguin les imatges. Estic convençut que l’art juga un paper essencial en tota lluita, en tota transformació. Veiem quin paper juga l’art en les transformacions que ens toca viure ara…
RP: Retornant al museu com una màquina de sentir. Com veu el concepte d’art i multisensorialitat?
BM: M’interessa el treball de Cildo Meireles perquè és un artista que introdueix la noció del tacte. Aquest és un aspecte en el qual l’art no havia entrat gaire fins ara. L’art era una cosa que et miraves de lluny. El cinema i el vídeo ens han aportat un altre element important al qual el museu s’ha d’adaptar: l’experiència del temps i del so. Ara mateix, el lloc de la performance ja no és al museu, sinó bàsicament, a l’entorn de la dansa, llocs com ara el Mercat de les Flors. La innovació en el terreny de les arts escèniques té una relació cabdal amb l’art contemporani. A més, la performance s’ha despenjat del museu perquè aquest no li ha sabut donar un espai adequat. El museu sí que ha sabut absorbir les aportacions pròpies del cinema, però les arts escèniques se n’han emancipat… El que abans es deia cinema experimental i d’art i assaig, ara t’ho trobes al museu. El Macba ja ha absorbit Sokúrov, Tacita Dean, Pere Portabella, Albert Serra o Pierre Bismuth.
RP: Com resumiria el que és per a vostè l’art?
BM: L’art és una activitat humana que et canvia la vida. És una activitat que fa una cosa que només la sap fer l’art o la poesia, que és cosir l’intel·lecte amb la sensibilitat. T’explica molt bé com les experiències sensibles es transformen en idees i acaben convertint-se en valors. T’explica com les subjectivitats individuals acaben formant comunitats. L’art canvia el món a través de la sensibilitat de cada individu.
