accaib
Publicat a Diari de Balears, 27/1/2013
Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d'Arts Visuals 2012
Casal Solleric, Espai Born i Planta Noble
Palma
Fins al 17 de març de 2013
Possiblement un dels trets més característics de la nostra societat actual i de la manera en que experimentem el nostre entorn quotidià, particularment a través dels mitjans de comunicació, sigui la saturació que provoca la multitud d'estímuls als que ens veiem exposats. Fa ja més de trenta anys, l'artista Sherrie Levine afirmava que "el món és ple fins a l'asfixia" d'imatges i paraules, i assenyalava que als artistes ja només els queda la possibilitat d'imitar un gest anterior, obrint així el camí a una creació artística basada en l'apropiació, que de fet va practicar exemplarment. El que era cert al 1982 ho és avui en dia d'una manera tan evident que condueix, potser, a una certa maduresa en la nostra visió del món, superada la pretensió d'oferir una resposta única i original al que no és sinó una realitat múltiple, complexa i sotmesa a un procés continu. Si el món no s'està quiet, ja no podem dialogar amb ell des d'una obra d'art monolítica, estàtica i inqüestionable. Si la realitat ja no és explicable i abastable d'un sol esguard, no podem pretendre representar, qüestionar o observar més que una part, una faceta o un aspecte d'un tot que evidentment ens sobrepassa.
L'exposició dels finalistes del Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d'Arts Visuals 2012, tant en els trets comuns d'algunes obres com en la seva disposició, ens porta a pensar en aquesta condició actual de la nostra societat dominada per l'acumulació i el procés, la temporalitat i la incertesa. Si en l'edició anterior, la mostra dominà la Planta Noble del Casal Solleric i tingué un marcat caràcter polític i de denúncia social, aquest any la selecció es presenta dividida en dos espais, ocupant només una part de la Planta Noble. Les sales de la planta superior semblen recular sota l'avançada d'un buit que probablement acollirà una altra exposició en el futur, mentre acumulen entre les seves parets unes obres que en certs casos es troben amb poc marge per respirar o han de dialogar forçosament amb la peça del costat. A aquesta particularitat de l'espai expositiu s'hi afegeix la pròpia naturalesa de moltes peces, formades per acumulacions d'objectes, imatges o petjades de processos metòdics i reiteratius. Només entrar a l'Espai Born, la Enciclopedia dei Fiori da Giardino d'Andrea Mastrovito obre la mostra amb acolorit parterre de flors retallades que broten de centenars de llibres de botànica i jardineria, qüestionant la nostra relació amb la natura, convertida en artifici. Natura i paisatge troben noves formulacions en les obres de Ricard Chiang, Llorenç Ugas i Àngel Masip, que comparteixen aquest primer espai amb la instal·lació guanyadora del certamen, La línea del tiempo (2006-2009), de Belén Rodríguez. També vinculada a un qüestionament de la realitat expressada en el paisatge urbà mitjançant un artifici que es fa evident quan hom observa més enllà de la pantalla, la peça de Rodríguez connecta amb altres experimentacions similars com Viajo para conocer mi geografía (2010) de Mateo Maté en la seva relació entre objecte i representació. L'acumulació d'imatges que formen un recorregut fictici en l'obra de Rodríguez es contraposa al dibuix "abstracte" que obté Damià Vives com a resultat de viatjar en totes les línies del metro de Barcelona, en un procés metòdic que s'acosta al treball de Elena García a Deutsche Kurzgeschichten i la cartografia vital del projecte de Neus Marroig. També en els Almacenes de tiempo de Cecilia Segura la acumulació es deriva d'un procés singularment controlat, que és al mateix temps un intent de fixar la impermanència, com ho són les poètiques i crítiques capses plenes de somnis d'Adrian Melis. La cultura (popular) com a acumulació de fragments descontextualitzats pren forma en la Minima Moralia d'Avelino Sala, mentre Marcelo Víquez fragmenta una icona de la cultura convertida en simple producte de consum. La realitat es mostra doncs com a quelcom inestable i incomplet, ple fins a l'asfixia d'imatges, sons i paraules que no poden evitar la seva pròpia transitorietat.
Sempre és un error, per bé que temptador, suposar que la selecció dels finalistes d'un premi d'arts visuals (o bé les obres presents en una fira d'art o una biennal) ens ofereix un panorama de la producció artística actual. L'art que es produeix en qualsevol moment excedeix tot criteri de selecció i les possibilitats de l'espai expositiu, sigui quin sigui. Amb tot, en les obres d'art seguim trobant indicis del nostre temps present, un reflex imperfecte del món en què vivim format per l'acumulació d'experiències, documents, pensaments i imatges que es disposen en una temptativa de resposta. Una proposta que cada artista fa, deixant a l'espectador uns buits per emplenar.
Pau Waelder
